Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Les retallades en el sector públic, la recessió econòmica i l’auge independentista han condicionat la legislatura del Govern català

En principi, dos anys poden semblar pocs per a una legislatura. Però en el cas del govern català han estat dos anys eterns, plens d’obstacles i d’esdeveniments més o menys inesperats que han condicionat la seva agenda de dalt a baix.

Artur Mas va ser investit 129è president de la Generalitat de Catalunya en un segon debat, després de negociar amb PSC perquè s’abstinguessin en la votació. El primer pas per constituir el govern no havia estat tant fàcil com en l’any 2003 i 2006, quan Maragall i Montilla van servir-se de la majoria absoluta que els hi assegurava el tripartit per governar.

Amb Artur Mas com a president i el consell executiu format, el primer any de legislatura va estar marcat per la recessió econòmica. En la reunió amb Zapatero el febrer de 2011 ja va acordar el pagament dels 759 milions d’euros de deute de l’Estat amb Catalunya i la nova emissió de deute de la Generalitat per intentar redreçar la situació.

Els objectius fixats com a principals durant la campanya electoral van anar caient a poc a poc, marcats per la pressió del deute. Enlloc de reduir-se a la meitat, l’atur va passar del 17’98 als 21’95%. La polítiques del benestar han estat les més castigades per l’asfixia econòmica i el govern s’ha vist abocat a rebaixar els salaris dels funcionaris (de un 5% a un 15% als interins) i a aprimar les institucions públiques.

En aquest procés d’aprimament, tres conselleries han estat a l’ull de l’huracà. Andreu Mas-Colell, Conseller d’Economia i Ensenyament, ha hagut de buscar solucions a l’escassetat de fons de les arques públiques. La rebaixa del deute a bo brossa per part les agències de rating va incrementar, encara més, la dificultat de la seva missió. Finalment, la Generalitat va recórrer al Fons de Liquiditat Autonòmica que proporcionava 5 milions d’euros per pagar els seus deutes i atendre, temporalment, els pagaments de nòmines i proveïdors.

Sanitat i Educació, amb Boi Ruiz i Irene Rigau al capdavant, no en van quedar exempts i han adoptat una sèrie de mesures (augment del 43’1% en el nombre de persones en llistes d’espera, augment d’hores lectives als professors, eliminació de la 6a hora…) que s’han traduït en el malestar visible del carrer.

Com a conseqüència de les anomenades “polítiques de retallades”, docents de l’educació, sanitat i altres serveis afectats van sortir al carrer per reiterar el seu descontentament amb el que consideraven la destrucció de l’Estat del benestar. En el sí d’aquesta protesta va aparèixer el moviment indignat, també esquitxat per la polèmica quan els mossos d’esquadra, sota les ordres del Conseller d’Interior Felip Puig, van desallotjar la Plaça Catalunya de protestants en una acció que va ocasionar 84 acampats i 37 mossos ferits.

Durant els últims dos anys el Govern ha hagut d’anar virant el timó en les relacions amb Espanya. Després del “cepillazo” a l’Estatut, el Govern es marcava com a horitzó el pacte fiscal, un projecte per recaptar i gestionar els seus tributs mitjançant una agència tributària pròpia. Les esperances pel Pacte es van esvair progressivament fins la reunió entre Mas i Rajoy, on el projecte va enfonsar-se definitivament.

Preveient el fracàs anunciat del pacte fiscal i amb la imatge dels carrers de Barcelona inundats per un milió i mig de catalans reclamant la independència de Catalunya encara a la retina, Mas va anunciar, una setmana abans de la reunió amb Rajoy i coincidint amb una xerrada a Madrid,  que “Catalunya necessita un Estat” i que “no es pot retallar la il·lusió d’un poble”.

En les últimes setmanes el Govern ha deixat de tenir el protagonisme per les “retallades” en el sector públic, ja que el debat sobre el dret a decidir i l’estat propi ha remogut el panorama i ha monopolitzat l’agenda mediàtica. Artur Mas i el seu consell executiu han anat gestionant el temps i els seus projectes amb precisió. El Govern ha agafat el discurs del poble i l’ha fet seu, guanyant-se part dels descontents amb la política de retallades.